Cartas al director

Si alguna vez os viene en gana explicarnos cualquier cosa, como es el caso de esta entrada, nos lo hacéis llegar, y encantados lo publicaremos.

L’altre dia ens van venir a instal·lar a casa l’Imagenio. A la trentena trucada d’una amabilíssima operadora amb accent sud-americà, la meva dona i jo vam claudicar i vam acceptar la promoció de Telefònica més pel fet de poder comptar per fi amb el descodificador de la TDT, i allunyar l’imminent fantasma de l’apagada analògica, que per l’oferta de canals televisius que comporta. Així que, dissabte al migdia, va aparèixer per casa un tècnic que va acabar d’omplir el menjador -ja atapeït d’electrodomèstics: televisió, DVD, vídeo, ràdio, CD, ordinador, impressora i telèfon- amb un parell més d’aparells que fan llumetes tot i no estar en funcionament, una munió de cables, routers, connexions Wi-fi i caixes de cartró i bossetes de plàstic buides. L’home va marxar de pressa empaitat per la gana i ens va deixar palplantats amb un gran problema perquè es veu que la connexió wi-fi impedeix el router de l’ordinador accedir a internet; o que l’ordinador té un programa de seguretat que no deixa instal·lar cap altre dispositiu; o que el dispositiu de seguretat és incompatible amb la connexió d’internet; o que el wi-fi i el router estan barallats i no s’avenen bé... la veritat és que ni ho sé però és una conya perquè ara hem de trucar a un tècnic informàtic que ho miri i mentre hem d’anar connectant un router inal·làmbric de l’ordinador a la tele i viceversa segons l’aparell que vulguem fer servir.

Total, que l’electrònica i la informàtica que fan la vida més fàcil a tothom, a mi me la compliquen molt. Miro la pantalla de televisió i només veig que un munt d’informació impresa sobre la imatge i penso que em sobrepassa aquest desplegament brutal de tecnologia. Mentre la meva filla de cinc anys aprèn de seguida a fer anar un comandament a distància ple de botons enumerats i acolorits per veure el canal de dibuixos animats, jo em deixo vèncer pel desànim i torno enrere la ment per recordar quan, de petits, la meva germana i jo baixàvem a casa dels avis per poder veure els episodis de la Heidi i el Marco. Després de fer-nos un tip de plorar l’avi ens explicava batalletes de quan la seva família tenia una vaqueria i venien llet al carrer Consell de Cent. Vaques a l’eixample de Barcelona! Com va passant el temps. No penso que m’hagi fet tan gran però d’aquí a poc em veig explicant-li a la meva filla aventures del tipus: “quan jo tenia la teva edat, només hi havia dues cadenes i la tele era en blanc i negre...”. Ella em sentirà sense escoltar-me i seguirà mirant la pantalla.

Deltoya